Xàvea-Altea parada i fonda

Surto de Xàbea després d’haver discutit amb els de la botiga de Acastillaje y Difusión ,als que els hi havia comprat un transformador que no funcionava, imagineu si vaig ser dur que vaig marxar sense el transformador ni els diners, però segur que em truquen…
Per sort el mar m’esperava amb els braços oberts i per un cop el vent m’era favorable, 15 nusos del NE, ideal per anar cap al sud, de fet el GPS em deia que en 8 hores podia estar a Alacant, tot un record!! Ja us vaig dir que feia baixada.

Tot just deixo enrere el cap de Sant Antoni el cap de la Nao resulta estar precedit d'unseguit de grans barrancs i petites badies , amb casetes al cap de munt i caletes al cap de vall.
Primer em trobo la illa de Portixol que amaga una platja de pedres que crec es diu "Cala de la barraca"


Tot un recital d’imaginació geològica. És fantàstic, sembla impossible que sota d’aquelles partes de roca hi hagi petites cales de còdols a les que no s’hi deu arribar fàcilment. De lluny veig petites casetes de pescadors que el temps ha mantingut intactes en aquest museu d’història natural, lentament m’hi vaig apropant doncs el vent m’ho permet i resulten ser horrorosos apartaments mal acabats, alguns tot just començats , amb el totxo nu i la retroexcavadora al costat.

Els de dalt dels segats també son un munt d’apartaments que deuen tenir unes vistes excel•lents, entre altres coses perquè no es veuen a si mateixos. Per no deprimir-me m’imagino la publicitat de les promocions: “Apartamentos en primera linea de acantilado, ideal sucidas” , ai quants consellers i promotors haurien de pujar a veure les seves belleses i fer un pas al front.



Tot i que sembli mentida el paisatge segueix sent al•lucinant, i m’allunyo una mica més per no veure tants detalls i així descobreixo una de les costes més boniques que he vist mai, hi ha fars blancs dalt de tot, pescadors en barques blaves recollint les xarxes i un munt de coves on si fos ric hi amagaria tresors, però em conformo guardant-hi la promesa de tornar-hi un altre dia amb més temps per a entrar-hi si es pot.


Decideixo però no aturar-me doncs un vent com el d’avui no es te cada dia. Encara hi ha parts de la costa on ni hi ha apartaments, només hi ha cales, fars i més coves (la crisis te coses molt bones). Amb els prismàtics trobo un mon circular on els objectes més propers es mouen cap un costat (scroll) com si fossin un teló de teatre i al fons hi segueixen apareixent noves meravelles.
I a sobre el MP3 ho clava quan decideix posar la versió del Loquillo del poema de Salvat-Papasseit “ara no es fa pro jo encara ho faria”
Quin dia més gran, sembla que tot sigui perfecte.


Ara no es fa prô jo encara ho faria
-si d’un amor sofrís el desengany-
lligar l’atzar de la mar a ma vida
i anar tan lluny que no pogués tornar

Jo vaig cantant mentre vaig deixant enrere Sant Antoni, Portixol, Cap Negre,més cales solitàries,l’illa del descobridor, més coves , més roques, més mar.


I encara sóc cert de trobar una illa
on les penyores pogués amagar
...
Al pler del vent, desplegades les veles,
voldria ésser el més brau capità.



Al cinquè cop de repetir la mateixa cançó segueixo sense afinar ni coneixen la lletra i més a més s’acaben els barrancs i apareix el port de Moraira (El verjel de la costa blanca) i la roca del Ilfach per la proa, tot al seu lloc, tot perfecte, fins i tot un bonic Quetx (veler de dos pals el de messana de menor alçada), francès per més senyes, que ha sortit fa poc del port i tot just està hissant les veles. Lentament es va acostant per sotavent en rumb de col•lisió, mira que és gran el mar.. Com a sobre jo estic a sobrevent, son ells els qui tenen preferència i jo qui he de maniobrar , però fa vent i si viro per avant escoraré, les coses cauran a dins de la cabina i decideixo virar en rodó , que vol dir, fer girar el Magic de manera que el vent vingui per l’altre borda (costat) fent-lo passar per la popa . La maniobra te cert perill doncs si no portes la major ben caçada, en el moment que el vent canvia de borda, aquesta agafa molta força i com te més recorregut pot trencar alguna cosa. Jo la caço, agafo una escota del floc amb cada ma i amb el peu moc la canya, vaig ràpid perquè l’altre veler està a prop, tot surt bé i deixo que passi el
Quetx i quan ja hi ha prou distància torno a virar en rodó per a tornar a rumb.

Aquesta es l'escota que es va trencar

En el moment que el vent canvia de borda la major també canvia i veig com un grillet de l’escota surt disparat cap el mar, la botavara va radera i xoca contra l’obenc. Flipo, per un instant em quedo absolutament parat, no se que fer, un munt de coses em passen pel cap: és el final del viatge, em caurà el pal a l’aigua, estic fent el ridícul davant els francesos,… De sobte deixo les escotes i salto cap al pal desbloquejant pel camí l’stopper de la drissa de major, l’arrio en un santiament, Murphy deu estar dormint doncs sempre se m’enganxa la drissa en algun lloc. Agafo la escota de major que vola al vent penjada de la botavara i de no se on trec un cab per fer-la ferma. El floc fa un escàndol de collons doncs ha quedat lliure al haver deixat anar les escotes, em costa poc d’enrotllar, en menys d’un minut he deixat el Magic sense veles i es queda travessat al vent, la mar està arrissada i ens balancegem tranquil•lament , respiro fondo i miro que ha passat. Està clar que un dels grillets ha saltat, igual s’ha trencat o igual s’havia afluixat , descobrir-ho em costaria una capbussada de 50 metres. Examino l’obenc a veure si està bé, sembla que la contra ha amortiguat el cop i no ha passat res. L’aparell de la escota també està bé , només li falta un grillet que reemplaço en un obrir i tancar de calaix. Total un susto i res més, torno a hissar la major, desenrotllo el floc i rumb a Alacant. Si fos una peli em beuria un bourbon, però no tinc ni una cocacola fresca així que un bon trago de font vella farà el fet.
Ja havent dinat , m’acosto a una nova serralada que surt del mar, però aquest cop sense apartaments, només que rera seu amaga la super-mega-polis de Benidorm! Fa unes 6 hores que he sortit de Xàvea i segons el GPS encara en tinc 8 per arribar a Alacant doncs el vent ha caigut i ara és una briseta, com encara hi ha mar decideixo posar motor perquè em moro de ganes de veure de prop Benidorm, i res, el motor es cala, deu estar fred, ho torno a intentar i li dono una mica de gas perquè no es cali però les revolucions no passen del mínim de repent sense tocar res es disparen a 2000 per tornar a caure i tornar a pujar, no m’agrada gents a més a més el soroll ha canviat , i un fum blanc comença a sortir del tub d’escap. Apago el motor.
Ara sí que estem tocats. Busco a la carta el port més proper que resulta ser Altea que està a 3 milles, sense vent ni motor em costarà molt arribar-hi però és lo únic que puc fer. Aprofito els 4 nusos que tinc de brisa per anar-m’hi acostant. Mentre truco al meu mecànic a Barcelona. Segur que no s’hi posa, però s’hi posa. Hei Pere que tal veuràs:això allò, -mmm diu ell. Has provat això? De quin color és el fum? Surt aigua? .. no sembla de la refrigeració, mira d’obrir el tap del refrigerant, segur que el fum no és blau?És blanc blanc o gris? (i jo que se, ni que estiguéssim escollint al Papa)
Jo porto el mòbil a la ma i vaig obrint tapes, portes , cargols.. tot el que em va dient, però no hi ha res a fer, cada cop que engego el motor surt fum i es cala. Truco per telèfon a Altea i els hi explico la situació més o menys, doncs no els hi vull dir que el motor es para per por a que no em deixin entrar a port si no és remolcat(és que l’assegurança no m’ho cobreix), a més a més el motor si que va, durant uns moments i sempre que no deixi que es cali i que no hi hagi un control de contaminació per fum.
Entrar en un port sense motor és perillós doncs és la única manera que tens de maniobrar sense vent i de parar el barco, bé hi ha una altra manera de parar-lo que no sigui enclastar-lo contra una paret o un altre barco, així que trec l’àncora petita i la deixo a ma, a part poso les amarres més llargues per tota la coberta per si les he de llençar en demanda de ser remolcat des de terra. Em trec el sombrero de palla i em poso una gorra dels Lakers per semblar més professional (tot el que pugui ajudar)
Mentre anava arribant a port el vent ha anat pujant i amb una mica de floc puc arribar a 3 nusos, perfecte, llàstima que no està permès entrar a port a vela (crec), però és un cas de necessitat. Truco per la emisora dient que ja estic arribant i li recordo al mariner que el motor “no me funciona muy bien” . El vent es posa de la meva banda i a sobre m’han assignat un amarre només a la entrada. El mariner ja m’està fent gestos. M’acosto lentament amb l’escota a la ma, la canya entre les cames i els collons per corbata. Enfilo , amollo escota(deixar-la anar una mica) perquè ara el vent em ve d’esquena i quan tinc prou velocitat enrotllo el floc i deixo que el vent m’acabi posar a lloc. A 5 metres engego motor per a que no es digui, poso marxa enrera abans que es cali i entre fumarada , suor i l’ajuda del mariner, deixo el barco amarrat.
Mentre em trec la gorra i m’eixugo el front comento:
-“que mal va este motor”

Vaig a capitania amb els papers i els hi dono les gràcies per haver-me donat el millor amarre que em podien donar (tenint en compte les precàries condicions). I pregunto pels mecànics.
Quan torno al barco vaig directe a mirar el nivell d’oli i només obrir el tap de la barilla comença a sortir una pasta grisa de consistència viscosa, tipus “ilillos de plastelina” , ja m’havia passat en una altra ocasió, truco al Pere per a que confirmi el diagnòstic. Correcte, ha entrar aigua al circuït de l’oli i el moviment del motor, com si fos una termomix m’ha preparat una emulsió d’oli i aigua.
En el port d’Altea només hi ha un mecànic que te un munt de feina, vindrà l’endemà al matí , s’ho mirarà i em demanarà una pasta (no es que m’ho suposi, és que estic escrivint això quan ja ha passat) l’engegaré a pastar oli i buscaré una altra solució, però això ja ho explicaré un altre dia, doncs per ara el viatge s’ha acabat, els ànims estan per terra i ja no vull ser el més brau capità.

Dels Alfacs a Xàvea

Bé, des dels Alfacs ha plogut molt, és un dir, perquè excepte el primer dia, la resta ha fet un temps estupendo.
La primera singladura va ser els Alfacs-Alcossebre, que jo volia parar a Penyíscola , però el port és només per a pescadors i la única possibilitat que tenia era quedar-me abarloat (aparcat al costat) d’un pesquer i ja em veia despertant-me a les 04 del matí per anar a fer la sardina.

Així que vaig seguir cap a baix i em vaig tragar la pluja de fang que es veia a venir de lluny.

Però és més fàcil netejar el fang que treure’s la pudor de sardina no? A més després de la pluja ve .. l’arc de Sant Martí , que aquella tarda va brillar especialment.

El port d’Alcossebre es diu “Las Fuentes” i és l’equivalent a Gràcia per als que s’acaben de treure el carnet de conduir, doncs els canals son molt estrets i entre barco i barco hi ha molt poc espai, no fan servir morts*, sinó que tenen fingers* . Aquella nit era divendres i vaig fer un extra doncs després de tants dies de menjar llauna (tonyina, llenties, paté….) tenia verditis (ganes de menjar verd) i en un italià em vaig fotre una amanida d’espinacs molt bona, de segon un bacallà amb tomàquet passable i de postres un tiramissíu dolent, no vaig gosar demanar un cafè.
Al matí hi havia novetats doncs no es veia res de la boira que hi havia, era com si el mar fos molt petit i comences allà mateix, com si les onades acabessin de néixer 30 metres enllà de la platja, així que amb por de caure fora del mar vaig preferir quedar-me a port fins que el sol aixeques el vel del dia. Deu va premiar la meva prudència doncs vaig comprar uns tomàquets al super del poble que son els millors que he provat en els últims 5 anys.
Com la boira es va aixecar tard la següent singladura va ser de poques milles i tot i volguer arribar a Castelló em vaig quedar a la horrorosa població de Oropesa, de fet al poble no hi vaig arribar així que em perdonin els oropesos, però la platja de la Concha és de les més lletges que recordo des de que vaig ser a Benidorm de pas. Una platja que en el seu temps deuria ser bonica, ara està rodejada d’edificis d’apartaments amb noms com “apartamentos caribe” o “apartamentsos las vegas II” i a sobre entro en un bar i el madrid va i guanya, la sepia em va sentar malament i la vaig pagar cara. Però que em podia esperar si només arribar a port, vaig fer una arribada d’aquelles que millor oblidar (per això ho descric amb detall), truco per radio al port quan entrava per la bocana i m’envien al pantalà número 7 , allà m’espera un mariner que m’indica que atraqui en el número 6 i jo no hi veig cap lloc on ficar-me excepte una petita escletxa entre un finger i una motora de 15 metres, era tant estreta que una piragua hagués tingut problemes per antrar-hi, però per a algo estàn les defenses* no? Així que entre motor i paciència em vaig anar fent lloc , tant concentrat no rascar bores que amb el castell de proa em vaig carregar el pòster de la llum, tan és, era tant lleig com la resta del poble.

A sobre en el port hi habiten dos galls d’indi que es fan la competència a veure qui crida més.
D’Oropesa vaig fer una bona tirada fins a Sagunto , bé , al port del poble del costat que es diu “Canet de Berenguer”. A la guia nàutica em deia que valia la pena anar a veure el castell i el teatre roma del poble, a capitania, quan em van veure amb la meva bici plegable em van dir que si volia visitar el centre millor agafés un taxi doncs era lluny. I els hi vaig fer cas, per una vegada que hi seré val la pena fer cultura i sempre queda bé dir “A Sagunto, sí ja hi he estat, te un castell…. Bla bla bla” , el taxista un mangui de molt cuidado i quan em deixa al centre m’adono que m’havia deixat al mateix lloc on feia menys de 2 anys havia aparcat el meu cotxe per anar a visitar el castell i el teatre romà. Al meu institut deien que la cultura era el que quedava quan s’havia oblidat tot, així que el que jo tinc és cultura perquè no recordo mai res.
De Sagunto vaig sortir d’hora per una vegada, que vol dir les 10:00. Sense boira, sense fred , amb sol i ventet per anar fent i poder esquivar tots els carguers que entren i surten de València i en la meva etapa reina em caso més de 40 milles en 9 hores fins a Gandia amb vents de més de 20 nusos , val no és una marca de regata, però vaig disfrutar del primer dia de sol i navegació placentera de tots aquests dies(treient les 3 hores de vent força 4 que fa tot una mica més incòmode, especialment de cenyida). Per cert en una de les esquitxades al trepitjar una onada, em va quedar la coberta plena d’una espècie de ventoses blaves que no se que carai son, si hi ha algun biòleg marí de torn que m’ajudi.


Quan faig els tràmits porturaris que he de fer cada dia que arribo a un port, pregunto pel poble i em diuen que millor agafar un taxi, així que em quedo al barco a seguir amb la meva dieta de tonyina (dec tenir el colesterol pel terra, així que pugui em menjo dos tigretons i cinc panteres rosses per compensar).
I finalment en la etapa que havia de “doblar el cabo de la nao” em quedo a mig camí, perquè decideixo parar a mitja tarda al poblet de Xàvea, i m’ho passo tant bé passejant pels seus carrers sense blocs d’apartaments, amb la meva bici, sense haver d’agafar un taxi, que passo del pla que m’havia fet i m’assec en una terrassa a llegir un llibre de barcos (aconsellat pel Luciano) i deixo que passi la tarda, el temps i les presses. Demà ja aniré més ràpid que total vaig cap a sud i fa baixada.



*mort: És un pes enorme, normalment una bloc de formigó, submergit que es fa servir en els ports i zones de fondeig per fer ferm la proa o la popa de la embarcació.
*finger: Passarel•la flotant que va paral•lela al vaixell en un port i així pots pujar i baixar utilitzant aquesta passarel•la

El xiringuito fantasma

Avui he decidit quedar-me tot el dia fondejat als Alfacs i he fet bé doncs no ha fet gens de vent i m’ha permès fer una de les coses que tenia pendent des de feia 2 anys, doncs va ser quan la meva mare i la meva germana em van regalar l’auxiliar, és a dir una petita neumàtica, tipus zodiac, per a poguer baixar a terra quan tires l’àncora . Doncs bé després d’esmorzar un parell de torrades xampinyó, m’he posat mans a la obra i contràriament al que pensava en una hora ja la tenia muntada, inflada i a l’aigua, tot un rècord per algú que quan ha de muntar un moble de l’ikea s’agafa un dia de festa.



El pla era fer alguna foto del Magic des de lluny i baixar a terra per explorar la zona. Com era la primera vegada que deixava el barco fondejat solet i marxava a rem he estat rumiant tot el que havia de portar amb mi per a qualsevol eventualitat que pogués sorgir, així a part dels rems i la manxa he posat en una bossa: una àncora de 3,5 kg i 20m de cadena per si en mig de la excursió es posa a fer tant vent que no puc remar cap el Magic , en aquests casos és millor fondejar i esperar que baixi el vent. També he agafat 2l d’aigua, unes patates, el telèfon en una bossa hermètica, la radio portàtil, el gps, el repelent per mosquits,protector solar, un jersei , la càmera de fer fotos i la cartera. Pesava tant la bossa que la he hagut de carregar a la neumàtica mitjançant una politja.
Al principi no m’he allunat gaire doncs el cel era negre i em feia por deixar el barco sol, doncs a mesura que m’allunyava del Magic i s’anava fent petit, el meu coratge també s’hi feia, es que la terra semblava molt lluny!!

Mica en mica li vaig agafant el truco a remar i això que trobo increïble que en ple segle XXI encara s’hagi de remar d’esquena a la direcció en la que vas. Anar girant el cap i la platja més propera encara estava lluny, tot i així ja veia el fons, de fet el tenia a uns 50 cm i estava ple d’una espècie d’ostres gegants, en serio, eren com uns kewabs i tenien enganxats eriçons negres(crec que tots ho son) però m’he començat a agobiar pensant en que em punxarien la neumàtica i així que he decidit anar paral•lel a la costa per una zona més fonda fins arribar a algun embarcadero , i així he seguit remant i remant fins que he vist, no lluny d’on era, una espècie de casa flotant de color groc i cap allà que he anat, al cap de 20 minuts ja podia veure que es tractava d’una espècie de restaurant doncs hi havia un munt de taules i un parell de pantalans on desembarcar .


Quan hi he arribat he amarrat a un petit norai i he baixat a investigar. El lloc estava desert, no tenia cap connexió amb terra, la part del que deuria ser la cuina i el bar estava tancada però totes les taules estaven netes. Vaja, era el típic xiringuito de platja però sense platja, aquí només s’hi podia arribar per mar.
Era la hora del dinar i com no cacés un ànec ho tenia fotut, així que he tret les patates(Lays gourmet) i l’ampolla d’aigua i he fet el vermut en aquell xiringuito fantasma rodejat de garses i silenci.


Després he tornat sense més problemes que el del cansament i l’amenaça de pluja imminent, però el Màgic m’esperava impertèrrit, per cert que he vist que el tinc una mica brut. Un cop dinat, sense estar segur si el que havia vist era un lloc públic o si havia tingut una insolació, he googlejat “xiringuito alfacs” i he vist que aquell lloc fantasma te fins i tot una web i un servei de “golondrines” que t’hi porten des de Sant Carles, suposo però, que només els caps de setmana i a l’estiu, ara només està obert per als ocellots.

Rodejant el Delta

Deixo la Platja de Roig on he passat la nit i enfilo directament el cap de Tortosa per rodejar tot el delta fins a Sant Carles de la Ràpita. Trigo 9 hores a fer tot el trajecte, en cotxe deuen ser 20 minuts.Quan estic arribant a l'alçada de la banya (la part final del sur del Delta), tots els pesquers de la zona decideixen tornar i passant al costat amb les seves xarxes deixades anar per la popa m'amenacen amb pescar-me qual tonyina, però com soc un gallina, disposo les veles per anar més lent i deixar-los passar quan abans.

Després de la cursa, ve lo millor de tot que és la marina de Sant Carles, és una marina que es va inaugurar l’any passat, en plena críssis i està molt deserta , però en canvi totes les instal•lacions estan obertes i acabades i tant els mariners com la gent d’administració son d’una simpatia i efectivitat difícils de trobar en altres ports.


Es fa estrany veure i gaudir de dites instal.lacions compartint-les només amb les gavines que son les autèntiques reines del recinte. Per exemple son les úniques usuàries de la piscina o d’algun pantalà que fins i tot està tancat per a la gent doncs les gavines l’han deixat inservible.


Al vespre vaig a veure el partit al poble i mentre trio el bar amb el millor ambient passo pel costat d’una taberna just quan arriba el primer gol, la gent que hi havia a dins cridaven més que tot el Camp Nou junt. Així que entro a temps de veure la repetició i puc veure els altres 3 gols del partit. Quan surto , el meu nivell auditiu ha disminuït notablement, igual que el meu ànim.
Al matí vaig a pagar l’estada patint pel que em costarà ser l’únic usuari de les luxoses instl.lacions i em sorprenen novament amb la tarifa més barata de tots els ports en els que he estat: 15,01€, és per quedar-s’hi a viure.
Al dia següent em dedico a visitar el port natural dels Alfacs, el port natural més gran d’Europa i per la tarda torno a intentar fondejar, aquest cop només ho he d’intentar dues vegades i aquí estic , tranquil•lament fondejat , amb la serra del Montsià i Sant Carles de la Ràpita de decorat.
Aquí em quedaré fins que torni el bon temps, em quedi sense aigua o em mati l’avorriment.

Ja tinc 20 milles menys, segons el google earth em queden unes 200 milles i 8 dies.

El temps millora i les coses es compliquen

No parlaré de l’avorrit trajecte d’ahir entre Torredembarra i l’Ametlla de Mar doncs van ser 6 hores a motor, sota un cel negre que no donava ni pluja ni vent.
Avui he sortit cap a les 12:00 de l’Ametlla , després d’un merescut esmorzar un passeig pel poble i una llaaarga dutxa, doncs no se quan serà la propera. He anat seguint tota la costa rumb a l’entrada del port natural del Fangar, al nord del delta de l’Ebre. La novetat era el sol, que content estava . Com feia poc vent he deixat el pilot automàtic i he tret tots els coixins i m’he tombat amb un llibre, una Coca-Cola i un pot d’olives rellenes, bé, n’he perdut una que qual pilota de golf s’ha colat per la pica de la cuina, 30Kcalories menys, que hi farem.
Segons lo previst , a les 14:00 he arribat a la entrada del port, no és gens fàcil entrar doncs el calat (la profunditat) és de només 2,6 en alguns punts del canal d’entrada i cal anar molt en compte, sort que tinc tots els punts per on s’ha de passar al GPS i els he anat seguint un a un sempre amb un ull a la sonda (l’aparell que em diu quanta aigua tinc a sota el barco). Un cop a dins d’aquesta “badia” ja tot és més fàcil doncs tens lloc de sobres per navegar i pots fondejar on vulguis (tirar l’ancla). Com que tenia ganes de fer-me el dinar i el vent començava a pujar, m’he donat pressa a buscar un lloc on tirar l’ancla per passar la resta del dia i la nit. A dins del fangar l’aigua és tèrbola i no es veu el fons enlloc encara que només hi hagi 2 metres de calat. Però en principi tot el fons és de fang, que és perfecte per a que agafi bé l’ancla. Un cop realitzada la maniobra, per assegurar que estic ben agafat i que si bufa el vent no em despertaré en mig de les muscleres, poso la marxa enrere a 1500 rpm i si el barco no es mou vol dir que encara que faci vent puc estar tranquil, però el barco es mou, és a dir que l’ancla no ha agafat bé en el fons i estic “garrejant. Paro el motor i corro cap a proa a hissar l’ancla (que quedi clar que no tinc molinet elèctric i que els 15 kg de l’ancla més la cadena els pujo a pes). En comptes de l’ancla de l’aigua surt una bola de fang i algues, intento netejar-la com sigui doncs el vent segueix pujant i mentre estic a proa no puc dirigir el barco que va directe cap a les muscleres. Fixo com puc l’ancla i corro cap a popa a posar motor i a fugir cap al mig de la badia doncs la sonda ja marca 2 metres (si arriba a 1,85 toco fons com ja em va passar al mateix lloc l’any passat). Torno a repetir l’exercici amb el mateix resultat: garrejo, algues , fang, corredisses i patiments. Al tercer intent lo mateix però ara el barco és el que està fet un fangar, jo també, sort que diuen que és bo per la pell doncs ja en vaig ple i a sobre fa una pudor insuportable i començo a estar cansat, ho provaré per última vegada però aquest cop em poso just al mig per a tenir més recorregut i com sempre llenço l’ancla, aquest cop poso marxa enrere i vaig deixant anar tota la cadena doncs quan més cadena més fàcil és que agafi l’ancla, però tot i així el barco segueix garrejant i jo ja no puc més, el vent ha pujat a més de 15 nusos i el barco en comptes de posar-se proa al vent com hauria de fer si l’ancla agafés bé , és queda travessat i lentament , emputxat pel vent torna a anar de cap a les muscleres. Al estar atravessat no puc recuperar bé la cadena doncs no entra per la guia al venir de costat, corro a popa a posar motor per intentar encarar el barco amb l’ancla , corro a proa a recuperar més cadena, ara ve de sota (vol dir que m’he passat posant motor i he portat el barco més enllà d’on era l’ancla) tant és , faig el que puc i poc a poc vaig recuperant cadena, ja no deu quedar gaire per a que surti l’ancla però algo no va bé, el pes ha augmentat moltíssim, em costa molt tibar de la cadena i veig que vaig deixant una estela de fang dins l’aigua, segurament estic hissant una bola d’argila enorme, quan just la cadena hauria de sortir de l’aigua el que apareix és una cabellera verda de proporcions mai vistes, és com si hagués pescat el Chuvaca en versió marciana. Pesa el doble del que hauria de pesar i en un últim esforç aconsegueixo posar-la al cofre. Esgotat i ple de fang, poso el pilot en direcció al primer punt de sortida del canal, el gps em diu que tinc 15 minuts fins arribar-hi, així que aprofito per intentar rentar-me ,mentre vaig manxant amb el bomba d’aigua la pica es va omplint d’un petroli obscur doncs el fang que tinc als braços és completament negre i a sobre la pica no es buida, que dimonis passa? És clar, una oliva mal parida m’ha taponat el desaigüe. Total després ja ho arreglaré, torno a pujar a coberta i surto del canal cap a mar obert, ara em toca tornar a port i dir-li a l’Enric (el mariner de l’Ametlla) que no he pogut fondejar i que he fet el ridícul en 4 ocasions.
Torno costejant i aprofito per anar tirant galledes d’aigua per netejar el fangar que he organitzat, amb això que passo per una caleta molt acollidora , el fons està a 6 metres i sembla de sorra, vaig a consultar a la carta (no per encarregar el sopar sinó per confirmar que és un lloc on es pot fondejar) i efectivament, recomanen fondejar-hi sempre que no hi hagi vents del nord-est, que no és el cas. Ho provo per cinquena vegada però ara amb sorreta i a la primera m’agafa bé, a sobre es neteja l’ancla de tota la merda que portava.
El sol encara escalfa, fins i tot després de preparar-me una paella, me la menjo a coberta estirat en un munt de coixins i a sobre puc sintonitzar rac 1 i encara puc escoltar la última hora del programa del Clapés i que bo m’ha quedat l’arròs !
Avui passaré la nit aquí doncs no crec que aquesta nit faci vent i a més a més m’ha quedat la sensació que “a vegades ens en sortim”.


Això que veieu és com ha quedat l'àncora després del quart intent.

I pel que fa a l'avanç en direcció a Murcia avui res de res.

Comença el viatge

Bé, al final m'he cansat d'esperar que arribés el bon temps i he fotut el camp sense esperar el sol, ja m'agafarà de camí.

Ja m'he cruspit les primers 26 milles i m'he quedat amb gana, a veure si demà ho puc repetir.

Ara estic descansant tranquil•lament a Torredembarra mentre la pluja em va cantant una cançó de cuna, però tot i el cansament , ara em faré el sopar, en beuré una caipirinha anti-escorbut (només cal posar-hi molta llima) i aniré a veure que fa el barça, arribaré 10 minuts tard i així segur que em perdo un parell de golets, com sempre.

La mini travessa ha anat perfecte, he començat amb vent de cua, poquet, de fet tant poquet que m'he perdonat el càstig que m'havia posat de no hissar l'espi anant sol i l'he hissat sense problemes a la segona! i sense liar-la! Tot i així l'alegria no ha durat gaire i el vent ha anat rolant fins a entrar de cara, amb lo qual, arria l'espi i treu el gènova i posa't a fer bordos, que no és res més que duplicar la distància que has de fer.Que hi farem, el marenostrum ja les te aquestes coses.

Demà cap al Delta, a veure si el vent es torna a portar bé. Sort que ara el barco, amb la hèlix neta, sense l'arrecife de coral que portava incrustat, va de conya a motor.

Final de la primera part

Ara que ja fa dies que vaig tornar i les picades dels mosquits han desaparegut, m'agradaria tancar aquesta primera part de blog donant les gracies al Luciano i la Cristina , perquè si vaig tenir la sensació d'estar en un paradís va se més gracies a ells que a la sorra blanca de les platges.

No és el moment de detallar tot el que van fer per mi, però voldria reconèixer que he conegut una nova expressió de la hospitalitat i l'amistat. Durant 3 setmanes he tingut uns guies excelents, casa amb parking, xofers ,traductors, etc.... per dir-vos que m'havia de donar pressa a agafar les samarretes d'anar a la platja un cop netes, per a que la noia de la neteja, la Lu, no les planxes.

En fi, és d'aquelles situacions en les que només es pot donar les gràcies, doncs qualsevol altra cosa seria quedar-se curt.

Així que:
-muito obrigado.




I així acaba aquest primer viatge, però l'aventura continua, si tot va bé i el temps ho vol començaré una nova etapa, menys vitosa però més arriscada.