Excursió a S'Espalmador

Espalmador és una petita illa de les que formen la línia d'unió entre Eivissa i Formentera, és privada però que es pot visitar, te uns 3km de llarg i 800m d'ample.


Després d'haver passat la nit fondejat a la platja Savina, al nord del port de Formentera, vaig anar a buscar l'Eli i el Mario que venien en ferri des d'Eivissa. Per la radio, els del port, em van indicar que podia recollir als meus amics a la gasolinera.

Els recullo , poso gasoil i parlem d'on anar. L'Eli no ha estat mai a Espalmador tot i haver-li demanat al seu marit que li portés en varies ocasions, així que el Mario ha arribat el dia i que ell ens hi porta, es va fer càrrec del timó i l'Eli i jo ens varem ocupar de les veles i amb unes quantes “S”'s i alguna explicació teórico/pràctica de com “conduir” el Magic, ens va portar al port natural d'Espalmador.

Naturalment, com a gent conscienciada que som, vam escollir una zona sense posidònia per fondejar, al ser encara d'hora i no hi havia més de 4 barcos ancorats, no hi havia problema per triar lloc. I en poc temps ja ho teníem tot preparat pel “desembarque”. El Mario, més valent va escollir anar nadant fins la platja, l'Eli davant la possibilitat d'alguna medusa prefereix la pneumàtica, jo també vull ser valent i hi vaig nadant, això sí, amb neoprè, patos , ulleres i tubo.


Com a les fotos ja es veu prou bé, no descriuré lo bonic d'aquest port només dir que a demés està molt ben resguardat i que a l'estiu sembla una pista d'autos de xoque de la quantitat de iots que hi arriben.

Ens hem reunit els tres a la platja i decidim anar d'excursió al llac interior que te la illa famós pels seus banys de fang. Seguim el camí marcat per les senyals que ens indiquen que està prohibit entrar dins el llac i sortir de la ruta, però arriba un moment que per acostar-nos al llac sembla que no hi ha més remei que saltar la corda. Fins i tot hi ha uns “incívics” francesos que ja es rebolquen en el fang, és d'entendre doncs les indicacions pictòriques no estan dibuixades en francès. L'Eli fent mala cara als francesos, segueix el camí marcat a veure si hi ha alguna manera “legal” d'arribar a la vora del fang, quan ha tombat uns arbustos i ja no ens veu, el Mario i jo saltem la corda. Això sí, cap dels tres ens enfanguem, fem quatre fotos i tornem pel camí, que fa olor de romaní i de gavatxo fangós.

De tornada a la platja ,ens asseiem a contemplar una magnífica casa d'estil eivissenc que deu ser dels propietaris de l'illa. Per fer passar l'enveja avall obrim unes cerveses i unes patates que barrejades amb una mica de sorra fina estan prou bones. Després anem resseguint la platja fins a l'altre costat de la badia on també s'acaba l'illa i comencen uns baixos que fan poc menys d'un metre de fons i que ens uneixen amb la part que es diu “els Trucadors de Fromentera. Rodejant la nostra illeta arribem a l'altra banda, la que dona a l'est, sense velers ancorats, d'un mar més blau , amb més onades i alguna parella de gais que donen un toc rosa a aquest paisatge pintoresc.


Amb tanta excursió tenim gana així que ens embarquem els tres a l'auxiliar el que constitueix un nou rècord de capacitat. Ara el número de barcos ancorats s'ha multiplicat per 4, que dona 16 obstacles en el nostre camí cap el Magic, a sobre hi ha vent en contra i hem de coordinar-nos per remar, poc a poc aconseguim acostar-nos i per fi abordem el nostre objectiu.
Son uns grans convidats i han portat amanida i per rematar-ho l'Eli ens prepara un couscous amb formatge i salmó, per sort, com recordava els meus consells no hi ha res de pebrot, a part dues classes de pa artesà i alguna llauna de cervesa. Jo aporto una taula de càmping, ah, i la música.
I com celebrem un dinar tant exquisit en un paratge idíl·lic? Doncs coixins per tothom i a dormir una estona sota el sol de maig que escalfa però no crema.

Amb sospirs de felicitat i “ronquidos” complaents es fan les 1800, pot ser que anéssim tornant no?
Cap problema, al Mario se li ha despertat el seu ADN pitiussenc i agafa la canya del timó amb seguretat.-Tranquils que jo us porto- , doncs cap Eivissa !!

Anar al port d'Eivissa no és tasca baladí(ni idea de com es diu en català) , primer s'ha d'atravessar els Freus, que son els passos que hi ha entre la mencionada línia d'illes que connecta les Pitiüses i que no he creuat mai (els antics en deien “les portes” i eren escenari de força naufragis) , després hi ha tots els ferris que van o venen d'Eivissa a tota llet aixecant al seu pas onades i espuma i a part tota la resta d'embarcacions que qual cotxes a Santa Margarida i els Monjos, han decidit tornar a la mateixa hora que nosaltres.
Jo amb el gps en una ma i la guia nàutica a l'altra vaig donant indicacions al timoner que no s'immuta ni quan ens passen aquells estadis de futbol en forma de ferri pel costat, ell agafat a la canya mentre la sang dels seus avantpassats li torna a circular per les venes. L'Eli aprofita i veient-lo engrescat en les arts marines li diu:
-Aprofitant l'arrencada podries reprendre el tema de comprar una barqueta.
Ell no diu res i després recorda la dita eivissenca:
-Arrencada de cavall, aturada d'ase.

En una desigual competició contra motores, transbordadors lluminosos, velers de disseny i altres enginys flotants, arribem finalment al port d'Eivissa on a últim moment he aconseguit un forat el club nàutic. Truco per radio i un mariner ens espera en el moll exterior del club, és una mena de pantalà de ciment, tort mal acondicionat i replet. No hi ha ni norais on amarrar-te, l'amarra del mort esta forrada de fang llefiscós i una pedra a peu de pantalà no deixa que ens acostem gaire al moll i que per baixar a terra haguem de fer el salto del tigre . Però estem contents pel dia que hem tingut i això no hi ha qui ho espatlli.

Després d'una dutxa excepcional (no per lo bona sinó per lo ocasional del fet) sortim a donar un vol per la vila. Primer una cervesa al bar típic de poble, amb tapes i futbol, confiança i gots rallats, bromes i cafè i la resta de coses que fa que et sentis com a casa quan és el primer cop que hi ets.

Al cap d'una cervesa uns amics seus s'uneixen a la tarda, son una parella de gais argentins , que fa 8 que viuen aquí després de voltar per mig mon al haver fugit en el 76 de la dictadura militar, els dos en tenen més de 60(uuups, no se si es pot dir), d'anys però de cultura, gracia i ganes de xerrar en tenen més que Matussalem.
Nosaltres teníem pensat anar a sopar a un restaurant de peix, ells dos tenen la cita setmanal amb el restaurant italià on fan els millors fussilis amb tòfona, així que anem a sopar tots 5 al “pasta luego” .

Els mateixos propietaris han agafat una sabateria del costat i l'han convertida en un lloc de carn, a l'altre costat hi tenen l'església i la casa del bisbe, per això volien dir-li al nou restaurant “Bocatto di Cardinale” , però el bisbe no ho va trobar adecuat, després d'una llarga llista de noms que el mateix bisbe va aportar li ha quedat el nom de “La parrilla del Bisbe”.

Tot i que ens ho estem passant molt bé, el Mario i l'Eli han de marxar doncs demà han d'estar a les 8 a l'aeroport direcció Mallorca, així que anem passejant fins al Magic passant bars i discoteques que es comencen a omplir. Els hi dono les seves coses amb un parell de salts del tigre i em quedo sol de nou. Soc l'últim barco del moll (tots els altres ens deurien avançar venint) i em queda la vila al costat sense cap màstil que em tapi i escolto com la ciutat es comença a despertar just quan jo me'n vaig a dormir, igual que quan era jove però amb 8 hores de diferència.

D'Eivissa a Formentera

A la que vaig poder sortir de Sant Antoni vaig rodejar l'Illa Conillera i vaig posar rumb al sud. La primera nit la vaig passar a cala Vedella, tot i que només tenia intenció de quedar-m'hi per dinar, com em vaig poder amarrar a una boia que semblava molt ferma i el lloc no estava malament, vaig decidir passar-hi la resta del dia i la nit. Ja no feia vent com havia fet els 3 dies anteriors, però la mar de fons entrava a la cala como Pedro por su casa, tenia la seguretat d'estar ben amarrat però el barco pujava i baixava o escorava cap a una i altra banda i el pal semblava com els metrònoms que tenen els pianistes per marcar el compàs però amb un màstil de 12 metres. Em vaig passar la nit somiant que volava amb tot luxe de detalls especialment pel que fa a les sensacions de pujar i baixar....

Al matí , cansat de tant bellugar vaig seguir rumb sud , com no tenia cap pressa vaig aprofitar per circumnavegar els illots de Es Vedrà i Es vedranet. El primer és un gegant de pedra amb alçades superiors als 300m, és el primer que veus d'Eivissa quan arribes per l'Oest. Poso les fotos però sense referències és difícil fer-se una idea de lo enorme que es veu, però com sempre no passava ningú.

Quan ja em feia mal el coll de mirar amunt, quan anava a girar el Cap Llentrisca, un grup de dofins em va passar a prop , de fet em van passar per sota, com l'aigua era tant clara vaig poder veure perfectament les seves siluetes clares sota el casc del Magic. Entre el cap Llentrisca i el cap Roig hi ha tota una badia amb diferents cales però em va cridar l'atenció uns edificis que semblaven totalment caiguts, amb els prismàtics vaig comprovar que realment estaven caiguts cap el mar, però no m'hi vaig aturar doncs volia arribar al port natural de Porroig, quan hi vaig arribar em va semblar que hi havia molts iots fondejats i vaig tornar enrere fins a sota dels edificis caiguts on va resultar haver-hi una platja solitària (Cala Caixota) i al costat una altra cala amb xiringuito i tot.


Al fer-se tard em va fe mandra aixecar el fondeig i anar al protegit port de Porroig, en comptes vaig inflar l'auxiliar i vaig anar a fer una coca-cola a l'esmentat xiringuito. De prop era més aviat un restaurant de luxe amb taules sota els pins, llit de massatges i sofàs per prendre el sol.
La nit va resultar ser infinitament més còmode que l'anterior i vaig dormir fins tard , em quedava poc camí per fer doncs havia quedat amb l'Eli i el Mario d'anar-hi a dinar i després anar tots tres a fer un tomb amb el barco.
A les 1400 ja estava a Cala Codolar, on viuen ells, per assegurar vaig trucar l'Eli per que em digués si des de la finestra del menjador em podien veure, i seguint les seves instruccions i la meva prudència vaig ancorar a uns 200 metres d'un embarcador de pescadors.

Com ja tenia l'auxiliar inflada en un moment ja estava entaulat i mirant per la finestra veia el Magic tranquil·lament fondejat, era com si hagués deixat el cavall a l'entrada del bar.
Després de dinar com a reis doncs per a evitar el mareig el millor és tenir l'estomac ple , ens vam arribar fins a ses salines a lloms del Magic , ja era tard quan vaig tornar a ancorar prop de casa seva, ho tenia una mica just per tornar a arribar a Porroig i per això vaig decidir quedar-me a sopar amb ells i deixar el barco on el tenia. Amb el Mario ens varem acostar a Sant Jordi a comprar unes pizzes i a xerrar de la vida mentre les feien.
Vaig haver de tornar remant de nit, una nova experiència, des de terra, però , ells dos m'il·luminaven el camí amb un potent focus. El cavall no s'havia mogut del lloc on l'havia deixat i novament vaig dormir més tranquil que un núvol de capvespre.
Segur que penseu que soc un gorra, dinar i sopar a casa dels mateixos amics, doncs encara ho vaig rematar anant-hi a esmorzar i així vaig acompanyar l'Eli a comprar farina per a fer pa casolà que amb tant gorreig se li havia acabat. Després d'endreçar la compra i de tornar a esmorzar ens en varem anar a fer un vol amb el Magic, fins a Cala Caixota altre cop. Aquest cop pel camí l'Eli fot un bot i em senyala un grup de dofins que perseguien un barco pesquer, ens hi apropem i passen ven aprop i com si d'un ralli fotogràfic es tractes ella i jo” ráfaga que te crió” que per alguna cosa es va inventar la fotografia digital.

A cala Caixota l'aigua és transparent i les meduses es despentinen els tentacles amb les suaus onades. Com a mi no m'agrada el fred i a l'Eli l'han picat moltes vegades les meduses , ens enfilem a la pneumàtica i cap al xiringuito rd Torrent a fer el vermout , els sofàs per prendre el sol ja ens avisen que no estem en un lloc de preus populars, per això ens contenim i només demanem cervesa i uns calamars per picar i sí que piquen sí. Per sort ens porten varis tipus de pa, all i oli, olives i oli del bo. Tornem remant intentant coordinar les palades però som de ritmes diferents i arribem al barco cansats però contents del bon dia que fa. Jo em poso a llegir i en 10 minuts ja m'he adormit, obro un ull i veig que l'Eli ja està baixant per l'escal i te un peu a l'aigua:
-Ara no veig cap medusa.
-Doncs vinga tira't a l'aigua que ja estem a mitjans de maig!
La típica frase que tant odiem els fredoliques:
-No està tant freda, és només el primer moment...
No em convenç però l'aigua cristal·lina sí , així que em poso el neoprè, els peus, el tub i les gafes i em cardo el primer bany de la temporada. Durant els primers segons el fred m'oprimeix tant que em costa de parlar , pot ser també és el vestit de neoprè que és d'una època de vaques flaques i ara m'apreta, en tot cas deixo passar el primer moment, el segon i el tercer i ja estic capbussant-me a sota del Magic i vigilant no tornin les meduses.

Més tard arriba el Mario i l'anem a buscar al xiringuito, el tema remar encara no ens surt molt bé a sobre s'ha girat vent i hi ha unes onades que no se exactament d'on venen. Son les 1900 i prenen una cervesa, em sembla que el vent està pujant i des d'on som no veig el barco, trec el cap a veure si encara hi és i no se l'ha endut la grua doncs l'he aparcat en zona blava. Sembla que no es mou però no estic tranquil així que els hi dic adéu i quedem per divendres.
Recullo l'àncora i poso rumb a Porroig, aquesta nit s'escau està el més protegit possible. No està lluny, és tot just el següent entrant, però ara les ràfegues arriben als 20 nusos, però com ve de terra no aixeca onada. A dins del port hi ha uns 7 velers, dono una volta per buscar un bon lloc, passo pel costat de boies però no se que fer. Finalment intento amarrar-me a una d'elles que sembla nova. Amb el vent que fa em costa encertar-ho, no és tant fàcil i m'imagino els altres barcos mirant-me. Espero que la boia aguanti doncs tinc unes roques a 40 metres just a sotavent.
A les 1200 de la nit encara hi ha més de 15 nusos, poso l'alarma en el gps per a que es dispari si em moc més de 10 metres. Durant la nit salt unes 6 vegades, no perquè passi res sinó perquè el vent ha anat canviant de direcció i jo he anat bornejant.

Cansat surto de Porroig cap a les 12:00 , tinc pensat anar a passar la nit al port d'Eivissa així al dia següent puc anar a buscar aquell parell i anar tots junts a Formentera. Per arribar al port des d'on soc he de passar per Els Freus que son els passos navegables entre formentera i les illes que hi ha al nord com Espalmador i Eivissa i les illes que te al Sud. Fa un vent perfecte, d'aquells que et quedaries navegant fins que havent donat la volta al mon tornessis al punt on erets, per això en comptes de passar els Freus tiro recte fins a Formentera . Arribant al port de la Savina ja veig que algo ha canviat en el color de l'aigua, ho veig en els velers fondejats que sembla que tinguin la panxa blau-cel o les gavines que també tenen la panxa blau-cel. Quan m'acosto a terra la franja d'aigua que no te algues és d'un color tant diferent al de les altres illes que em sembla veure una postal del carib i no puc evitar quedar-m'hi. Així que truco a l'Eli i els hi pregunto que els hi sembla si venen pel matí en el ferri , passem el dia junts i després tornem els tres cap Eivissa i com ho troba un bon plan em quedo a dormir al Carib, perdó a Formentera just a sota d'un antic molí de sal que ara és un dels restaurants cars de la zona.


I el lloc és tranquil si no fos perquè cada ½ hora passa un ferri que va o ve d'Eivissa amb les respectives onades. Ho compensa la posta de sol i el fet que estic en una nova illa.

Visita al cor d'Eivissa

La nit al port de Sant Miquel va ser tranquil-líssima, però pel matí va començar a entrar una mica de mar, mirant per sobre el xiringuito veia el mar ple de “borreguitos”, quedava clar que fora feia força vent. A la tarda havia quedat amb una amiga de Barcelona que viu aquí amb el seu marit des de fa 8 anys, així que amb totes les precaucions vaig llevar l'àncora i amb dos rissos a la major i el floc ben enrotllat (és la manera de reduir la superfície vèlica ) vaig anar sortint de port natural on havia passat la nit.

Tot i que feia vent no n'hi havia per tant i vaig anar desenrollant floc i la major la vaig deixar amb un sol ris. El vent de cara m'obligava a anar fent bordós, és a dir avançar en ziga-zaga per anar guanyant sobre-vent i refer el camí del dia anterior. El vent va anar baixant però la mar no i al final amb tota la vela amb prou feines podia evitar que les onades m'anessin aturant, sort que un parell de dofins va venir a donar-me ànims.


Tot i així arribo a port a les 15:00 amb temps de sobra per dinar i adecuar el meu aspecte a les necessitats socials de la vetllada.

A les 18:00 , al costat de l'ou de Colon (escultura al·legòrica sobre aquest capítol de la llegenda del descobriment d'escandalós mal-gust) , em ve a buscar la Eli amb puntualitat pitiussenca, vaja que ja em tenia la escultura apresa de memòria.

Condueix un 4x4 i jo la recordava en un ford fiesta vermell amb una porta negra. Bé, en 20 anys la gent canvia però els cotxes més. Em diu que abans d'anar a casa seva em portarà a un parell de pobles de camí per a fer una mica de turisme. I així clac-i.rum canvio el blau pel verd dels pins mentre ens posem al dia.
En 20 anys ha acabat història de l'art, ha viscut a Melbourne, Londres , Berlín, s'ha casat i ha canviat l'illa més gran del món , Austràlia per Eivissa , no està mal el contrast i al principi li va costar acostumar-se a horitzons més finits i a veïns més propers, si més no en quant a distància perquè li pregunto per la gent d'Eivissa i m'explica que aquí tothom viu en una illa (vale ja m'havia adonat que Eivissa no era un continent), no, es refereix que aquí la gent viu molt aïllada, cada casa és pràcticament autònoma, amb el seu hort, el seu bosc, ... El paisatge m'ho confirma, no hi ha quasi pobles, tot son casetes blanques en mig del bosc, alguna església ha aconseguit agrupar alguna que altre edifici però en general , com em diu la Eli, Eivissa està formada de moltes illes i amb aquesta idea començo a entendre moltes coses. Per exemple la zona de Sant Antoni que en diuen el West End, son 4 carrers on tot és anglès, les botigues, els bars, discoteques , restaurants,hotels, tot, la gent per descomptat. Arriben, viuen unes vacances i marxen o munten un bar, en qualsevol cas, estan a la seva Illa. Igual passa amb el turisme de discoteques o el turisme gai.


-Eps, crec que ens hem passat el desvio de Sant Agustí, em diu l'Eli mirant pel retrovisor. (l'haurem passat entre Alemanya i Austràlia))

Sant Agustí és petit, una església quadrada i blanca , una plaça i quatre cases, dos restaurants chic amb terrassa, dos bars i una escola de música. A la que hi ha més espai les cases comencen a escampar-se posant per mig un bon hort de tomàquets. La teoria de les illes es va confirmant casa a casa.

Tornem al cotxe i em segueix explicant les feines que ha fet a l'illa col·laborant en diversos projectes de cultura, estudiant perma-cultura (un precedent a l'economia sostenible) i recentment està aprenent a fer ella mateixa el pa , vaja, ja s'ha convertit en una autèntica Eivissenca. Un altre projecte que te en ment és re-introduir el “trueque” al seu veïnat, o sigui intercanviar productes o bens sense intervenció del diner, de moment ja ha començat , quan va a la perruqueria a canvi ensenya a cantar a la perruquera i les dues tant contentes. Jo m'imagino que després vindrà el lampista, la carnissera o l'advocat. I ja veig un musical rural on la gent es dona el bon dia a ritme de bolero(crec que em prohibiré veure “La leyenda de la cidudad sin nombre” durant un parell d'anys)

Ara seiem en una terrassa a Sant Josep, em cordo la jaqueta doncs a l'ombra encara fa fred, és el meu torn, li explico els meus últims 20 anys de vida, encara no ens han portat la cervesa que ja he acabat. Quin servei més lent!! o pot ser no és això.

Parem a comprar 4 coses pel sopar en un bar-supermercat i arribem al pàrquing d'una platja de còdols . Blau i blanc i verd d'algues i turquesa on les algues deixen que hi creixi la sorra.
-Pensava que ja anàvem a casa no que m'ensenyaries un trocet de paradís.
-Sí,sí, vivim aquí.
Uf, ara soc jo el que te color d'alga. El pàrquing és el d'uns apartaments d'estil Eivissenc, quadrats i blancs, just a sobre la platja.



Quan entrem el Mario, el marit de l'Eli està rere la pantalla d'un Mac, està acabant una video-conferència d'una sessió de couching, ell és psicòleg i està molt content podent treballar de tant en tant des de casa, està clar que és nadiu d'Eivissa . M'ensenya la casa i el mar que es veu des del menjador, les habitacions i el mar que es veu des de la seva habitació. El pati , el nesprer i el mini-hort, sort que això dona a la muntanya.
També parlem de tot el que ha portat el turisme i de tot el que s'ha perdut per la seva culpa. Dels llocs que hem queden per veure , de la seva feina i d'un defecte que carrega des de petit: és del Madrid.
En un llibre em mostra com funciona l'arquitectura d'aquí, les cases estan composades de blocs quadrats, la teulada plana recull l'aigua de la pluja, quan hi ha un nou membre a la família afegeixen un nou bloc, cents d'anys després ho converteixen en un joc per a nens i en diuen “lego”.
Les finestres son petites en una època en la que no hi ha vidres, ara ja les fan grans. Com si fos l'absis d'una església, les cases incorporen en el bloc que és el menjador un forn de llenya.
Tot és pràctic, funcional i adequat i és la generació actual qui està recuperant aquesta manera de fer, la generació anterior estava centrada en el turisme que en un principi era més pràctic i en un despiste generacional van oblidar d'on eren.




El sol s'adorm sense dir adéu, doncs ens queda a l'esquena, la meva gana es desperta i diu :Quina llauna obrirem avui? Tranqui col·lega que avui la Eli ens ha fet el sopar i fins i tot el pa és del que ha fet ella.
A mi m'hagués agradat aportar un peix pescat per mi, però encara no hi ha hagut sort, no patiu per la meva educació que he portat una ampolla de vi.

Que bo està tot i ningú troba a faltar el peix,en canvi el vi te èxit rotund.Jo vaig repetint de tot per acumular salut que malgastaré properament i de postre xocolata! Ah, i una ampolla d'herbes d'Eivissa. La sobretaula és presenta difícil doncs decidim jugar al karaoke versió xbox,us he comentat que la Eli és professora de cant? Tant és perquè al final acabem rient més que cantant i per riure no cal afinar.

He de recordar que per a ells és un dia laborable i m'ofereixen quedar-me a dormir a casa seva, però jo trobo a faltar el Magic, la meva illa. Així que em porten en cotxe en una accelerada que diuen aquí. Conduint em comenta l' Eli que per a viure aquí t'ha d'agradar la soledat i anar a la teva, mentre arribem al port penso que encaixaria molt bé en aquesta illa.
Quan ens despedim ja no és com si fes 22 anys que no ens veiéssim, sinó com si acabéssim de sortir d'un concert de Loquillo a la teleco-gresca de fa dues dècades, com diu el tango “Que 20 años no es nada” .

Fa vent , sort que avui estic a port, no tinc son i em preparo una infusió per compensar el licor d'herbes, poso “l'autopista” versió “el ritmo del garage” i m'adormo sense provar la infusió, amb la tranquil·litat de saber que tinc amics també a “Es paradís”.

De voltes pel paradís

Sant Antoni de Portmany (fa uns segles es deia portus-magnus) , les 10:00 del matí, he dormit i he descansat i tinc ganes d’explorar els voltants amb calma , així que surto de port amb el dipòsit d’aigua ple i havent esmorzat a consciència , primer vaig a la illa Conillera, és una petita illa d’una milla de llarg , a llevant hi te el que s’anomena la estància de dins, que es una cala on es pot fondejar sobre sorra i algues protegida dels vents de ponent que son els que haurien de bufar avui però que arriben tard a la cita. Sense ni gota de vent he tardat 1 hora per arribar-hi a motor. Fondejo a 100 metres de la bora i em poso en mode “vacaciones en el mar” que vol dir coixins, música, llibre i coca-cola.


Em costa creure que es pugui estar tant bé, tot i que el llibre passa per la part avorrida del judici als amotinats de la “Bounty”, les hores em passen volant.
A l’hora de dinar descobreixo que la meitat del pa està florit, o ha passat en el transcurs de les últimes 4 hores o per esmorzar he ingerit una mica de penicil•lina sense adonar-me’n, sort que la nocilla ho mata tot, ja notava jo un gust a roquefort.
A les gavines també els hi agrada el pa “verd” i jugo a veure quan triguen a agafar el tros de pa des de que cau a l’aigua, a vegades no l’arriba ni a tocar i per quan he acabat el pa he reunit a totes les gavines de l’illa al voltant del magic, em recorda “el lago de los cisnes” .


Arriba la tarda i amb ella el vent, aixeco el fondegi i vaig a buscar un lloc on passar la nit, a un parell de milles hi tinc cala Basses , recomanat per la guia, resulta ser un lloc perfecte, doncs el fons és de sorra a en 7 metres de sonda i estic resguardat del vent, a la platja hi ha dos xiringuitos buits però les respectives màquines de refrescs estan enxufades i em serviran de referència per la nit. Em dona per tocar la guitarra quan es pon el sol, per tenir una mica d’audiència gasto els 4 biscotes que em queden i al cap de poc un grup de gavines semblen contentes amb el repertori si més no fins que s’acaben els incentius.



La nit la passo tranquil•la , em desperto alguna vegada i surto a veure que les màquines de refresc estan al mateix lloc. Quan surt el sol encara dormo, quan el sol escalfa em llevo i tenint vent de ponent poso rumb a la costa NO d’Eivissa.
El cap de Nono ja em sorprèn per l’alçada i la verticalitat, però es que tota la costa és igual d’impressionant. El Magic sembla que s’ha fet petit sota d’aquestes parets, tot i estar a sota tinc vertigen o pot ser és que estic una mica marejat doncs hi ha una molesta mar de fons de Oest. Després del cap d’ Aubarca hi ha una gran “ensenada” que te el mateix nom, segons la guia “Es un lugar desierto que presenta poca protección, de ambiente desangelado y agreste, para amantes de la soledad” , cap a dins!!
Cents d’ocells volen entre els penya-segats, al fons de tot hi ha una cala de pedres, ni m’atreveixo a acostar-m’hi doncs es veuen roques a tocar d’aigua i coves on hi cabria el barco sencer , realment és un lloc més acollonant que acollidor, intento fondejar però la sonda em marca més de 20 metres de fons i rodejat de tanta roca prefereixo buscar un lloc més ... del meu tamany.

El següent entrant és on es troba el port natural d”Es portixol”, un forat entre dos roques on amb prou feines hi cap un veler, dona pas a una petita caleta amb cabanyes de pescadors i pins . Un lloc de postal , però no hi entro perquè un veler francès ja s’ha apropiat del lloc i com últimament no tinc sort amb els francesos passo de llarg fins al següent port natural que és el de Sant Miquel.


Per arribar-hi passes entre una illa de pedra i la costa, després rodeges una petita península amb el tamany just per tenir-hi una caseta amb piscina i ja ets a dins, al fons hi ha hotels i una platja de sorra, però prop de la caseta amb piscina estaré ben protegit. Dono una volta per triar un bon lloc , després de tot no hi ha ningú més i allà on veig una bona clariana de sorra llenço el ferro.

Els colors son els que son, no hi ha photoshop

L’aigua és tant transparent que veig l’àncora al fons i això que està a 8 metres. Al costat de la península amb caseta hi ha un xiringuito que em dispara olor de sardinada, com que no puc contraatacar per falta de munició i perquè estic a sotavent emprenc una tàctica defensiva i m’omplo la panxa amb un bon arròs amb tonyina, siesta al sol i a les 1800 inflo l’auxiliar i vaig a fer les pau prenent-me un cafè amb l’enemic. De tornada m’excursiono pel voltant fins que s’aixeca vent i remo fins a casa, ja es fa fosc i al paradís es va a dormir d’hora , sol a la banyera reflexiono sobre quan de temps podria viure així i els càlculs em donen més d’una vida, encara que en tot el dia només hagi dit “un cafè si us plau”.

La travessa

Després de deixar Altea i els seus carrerons empedrats vaig tornar cap Xàvea, punt de partida cap a Eivissa, aquest cop, anant a fondejar, es va trencar una peça de plàstic que subjecta la part de dalt de la vela major, el punt de drissa o de pena. Per sort , el Magic en va treure una de recanvi de la txistera. Així que a primera hora del matí següent, abans no sortís el sol, ja em tens descosint el que s'havia trencat, traient i posant i tornant a cosir. Amb tot s'havia fet tard i la sortida de sol anunciava vent (corroborat per la previsió del temps de meteocat de la que em refio més) .

Així que recullo l'àncora i rumb a Eivissa, eren les 08:30 i jo calculava unes 10 hores és a dir , arribaria a les 18:30, amb un parell d'hores de més de llum per si em retrassava.
Passat el resguard de la badia de Xàvea el vent m'espera amb 17 nusos per l'aleta i una mar en consonància, a mesura que em vaig allunyant el vent va pujant, amb 20 nusos el pilot automàtic fa més esses que si s'hagués begut 7 gintònics, m'assec a la canya i vaig contant les hores sense poguer fer res més que pilotar.

Cap a les 13:00 el vent baixa el suficient per a deixar-li fer una mica al pilot i en 5 minuts dino. Mirant per bavor veig una esquitxada rara, son 4 dofins que venen a visitar-me, es posen a la proa tots quatre en paral·lel, m'costo a veure'ls i desapareixen en un instant, segur que eren femelles. Encara els busco amb la mirada i l'horitzó te unes ombres que no poden ser altre cosa que “la isla bonita”.
A les 15:00 creuo el far de la illa conillera , unes 50 milles en 7 hores, estic molt content del Magic i li dic que de regal aquesta nit dormirà a port, regal per mi també que tinc ganes , moltes ganes de descansar.
Així que a les 16:00 ja estic amarrat tranquil·lament al port de Sant Antoni.
Tràmits d'arribada i 16€ que em donen dret també a aigua , llum i DUTXA !! , a sobre, en un racó de la maleta descobreixo una camisa neta. També netejo el Magic, poso bé els coixins i em desperto 2 hores després.

Sant Antoni es mereix una passejada, o no.

Sortint del port segueixo un caminet peatonal que va en direcció a la posta de sol i em sorprèn la quantitat de gent que hi ha, tothom disposat a gaudir de la posta. Em fixo en les diferents maneres que hi ha de veure-la, hi ha gent en els bars musicals amb terrassa, com el típic “Café del Mar”, hi ha jubilats que seuen als bancs del passeig, parelles agafades de les mans, amics que s'han portat cadires i birres, un punki amb la guitarra i una senyora que treu l'últim cigarret d'un paquet, l'arruga i diu “mañana lo dejo”. Tots tenen en comú la càmera de fotos compacte, i vas veient els flaix que es disparen, perdoneu l'apunt “enteradillo”, però fer fotos a la posta de sol amb flaix és com anar al cine i il·luminar amb una llanterna la pantalla per a que la peli es vegi millor.


Sense ganes de música chill.out, fum de l'ultim malboro, ni ningú a qui agafar-li la ma, m'assec al costat del punki que no te mala veu, i mentre canta una versió de “Twist in my sobriety” de Tanita Tikaram, veig com el sol s'amaga al costat de les illes bledes i un cel rogent anuncia pluja o vent, i que ja soc a Eivissa.

Un parèntesis de festival

El parèntessis s'ha acabat, ha estat una setmana de la més autèntica diversió i descans. Vaig canviar el camarot del Magic per l'habitació d'un hotel, la solitud per la gentada, el silenci per la música a tot drap, els esmorzars de torrada i mel, pel bufet lliure i la companyia del mar per la dels amics.

El SOS d'aquest any ha sigut rodó, musicalment una passada, recordaré especialment els concerts de Annie B-Sweet, Franz Ferdinanz, Madness i Fatboy Slim. I sobretot recordaré el bon rollo que hi va haver. Per exemple, al final del festival, prop de les 07;00 del matí de diumenge, després de la sessió de Fatboy Slim, per tal d'indicar que s'havia acabat tot, al tècnic de torn se li va ocòrrrer punxar un vals clàssic, i les mils de persones que encara hi havia, en comptes de marxar cap a casa, van agafar la seva parella, el seu amic o el seu cubata i es van posar a ballar , com si fos l'aniversari de l'emperador en un palau de Viena,tothom ballant sota el cel tot just pintat de blau, per recordar.
I que dir de l'entrevista al presumpte 5e Virrei de Sicília, un Freaky sense veu ni gust per les corbates

A mitja setmana ja m'havia recuperat de la festa i el motor ja estava arreglat, només calia agafar el tren cap Altea i seguir el viatge, llàstima del temps que s'entossudia en espatllar tots els plans i que el dijous dia 6 era el meu aniversari, que ja m'havia conscienciat a celebrar sol, però que al final es va convertir en una festa molt i molt divertida a casa l'Hèctor i la Cris, on vaig poder fer les caipirinhes tal com m'havia ensenyat el Luciano a Brasil.
Al matí següent em va costar marxar, no només per la ressaca sinó perquè entre el concert, les visites a l'elephanta i la festa del dijous, m'havia acostumat a tenir gent amb la que riure, parlar i compartir. Així que durant les 8 hores de viatge , entre tren i autobús, i el passeig nocturn pels empedrats i empinats carrers d'Altea, em vaig anar fent a la idea que tornaríem a estar el Magic i jo sols.


Algunes dades econòmiques:
Arreglar la bomba d'aigua del motor amb 3 canvis d'oli inclosos 480€
Viatge en tren BCN-Alacant 55€
Canya al Club nàutica de Xâvea 1,80€