De voltes pel paradís

Sant Antoni de Portmany (fa uns segles es deia portus-magnus) , les 10:00 del matí, he dormit i he descansat i tinc ganes d’explorar els voltants amb calma , així que surto de port amb el dipòsit d’aigua ple i havent esmorzat a consciència , primer vaig a la illa Conillera, és una petita illa d’una milla de llarg , a llevant hi te el que s’anomena la estància de dins, que es una cala on es pot fondejar sobre sorra i algues protegida dels vents de ponent que son els que haurien de bufar avui però que arriben tard a la cita. Sense ni gota de vent he tardat 1 hora per arribar-hi a motor. Fondejo a 100 metres de la bora i em poso en mode “vacaciones en el mar” que vol dir coixins, música, llibre i coca-cola.


Em costa creure que es pugui estar tant bé, tot i que el llibre passa per la part avorrida del judici als amotinats de la “Bounty”, les hores em passen volant.
A l’hora de dinar descobreixo que la meitat del pa està florit, o ha passat en el transcurs de les últimes 4 hores o per esmorzar he ingerit una mica de penicil•lina sense adonar-me’n, sort que la nocilla ho mata tot, ja notava jo un gust a roquefort.
A les gavines també els hi agrada el pa “verd” i jugo a veure quan triguen a agafar el tros de pa des de que cau a l’aigua, a vegades no l’arriba ni a tocar i per quan he acabat el pa he reunit a totes les gavines de l’illa al voltant del magic, em recorda “el lago de los cisnes” .


Arriba la tarda i amb ella el vent, aixeco el fondegi i vaig a buscar un lloc on passar la nit, a un parell de milles hi tinc cala Basses , recomanat per la guia, resulta ser un lloc perfecte, doncs el fons és de sorra a en 7 metres de sonda i estic resguardat del vent, a la platja hi ha dos xiringuitos buits però les respectives màquines de refrescs estan enxufades i em serviran de referència per la nit. Em dona per tocar la guitarra quan es pon el sol, per tenir una mica d’audiència gasto els 4 biscotes que em queden i al cap de poc un grup de gavines semblen contentes amb el repertori si més no fins que s’acaben els incentius.



La nit la passo tranquil•la , em desperto alguna vegada i surto a veure que les màquines de refresc estan al mateix lloc. Quan surt el sol encara dormo, quan el sol escalfa em llevo i tenint vent de ponent poso rumb a la costa NO d’Eivissa.
El cap de Nono ja em sorprèn per l’alçada i la verticalitat, però es que tota la costa és igual d’impressionant. El Magic sembla que s’ha fet petit sota d’aquestes parets, tot i estar a sota tinc vertigen o pot ser és que estic una mica marejat doncs hi ha una molesta mar de fons de Oest. Després del cap d’ Aubarca hi ha una gran “ensenada” que te el mateix nom, segons la guia “Es un lugar desierto que presenta poca protección, de ambiente desangelado y agreste, para amantes de la soledad” , cap a dins!!
Cents d’ocells volen entre els penya-segats, al fons de tot hi ha una cala de pedres, ni m’atreveixo a acostar-m’hi doncs es veuen roques a tocar d’aigua i coves on hi cabria el barco sencer , realment és un lloc més acollonant que acollidor, intento fondejar però la sonda em marca més de 20 metres de fons i rodejat de tanta roca prefereixo buscar un lloc més ... del meu tamany.

El següent entrant és on es troba el port natural d”Es portixol”, un forat entre dos roques on amb prou feines hi cap un veler, dona pas a una petita caleta amb cabanyes de pescadors i pins . Un lloc de postal , però no hi entro perquè un veler francès ja s’ha apropiat del lloc i com últimament no tinc sort amb els francesos passo de llarg fins al següent port natural que és el de Sant Miquel.


Per arribar-hi passes entre una illa de pedra i la costa, després rodeges una petita península amb el tamany just per tenir-hi una caseta amb piscina i ja ets a dins, al fons hi ha hotels i una platja de sorra, però prop de la caseta amb piscina estaré ben protegit. Dono una volta per triar un bon lloc , després de tot no hi ha ningú més i allà on veig una bona clariana de sorra llenço el ferro.

Els colors son els que son, no hi ha photoshop

L’aigua és tant transparent que veig l’àncora al fons i això que està a 8 metres. Al costat de la península amb caseta hi ha un xiringuito que em dispara olor de sardinada, com que no puc contraatacar per falta de munició i perquè estic a sotavent emprenc una tàctica defensiva i m’omplo la panxa amb un bon arròs amb tonyina, siesta al sol i a les 1800 inflo l’auxiliar i vaig a fer les pau prenent-me un cafè amb l’enemic. De tornada m’excursiono pel voltant fins que s’aixeca vent i remo fins a casa, ja es fa fosc i al paradís es va a dormir d’hora , sol a la banyera reflexiono sobre quan de temps podria viure així i els càlculs em donen més d’una vida, encara que en tot el dia només hagi dit “un cafè si us plau”.