Després d'haver passat la nit fondejat a la platja Savina, al nord del port de Formentera, vaig anar a buscar l'Eli i el Mario que venien en ferri des d'Eivissa. Per la radio, els del port, em van indicar que podia recollir als meus amics a la gasolinera.
Els recullo , poso gasoil i parlem d'on anar. L'Eli no ha estat mai a Espalmador tot i haver-li demanat al seu marit que li portés en varies ocasions, així que el Mario ha arribat el dia i que ell ens hi porta, es va fer càrrec del timó i l'Eli i jo ens varem ocupar de les veles i amb unes quantes “S”'s i alguna explicació teórico/pràctica de com “conduir” el Magic, ens va portar al port natural d'Espalmador.
Naturalment, com a gent conscienciada que som, vam escollir una zona sense posidònia per fondejar, al ser encara d'hora i no hi havia més de 4 barcos ancorats, no hi havia problema per triar lloc. I en poc temps ja ho teníem tot preparat pel “desembarque”. El Mario, més valent va escollir anar nadant fins la platja, l'Eli davant la possibilitat d'alguna medusa prefereix la pneumàtica, jo també vull ser valent i hi vaig nadant, això sí, amb neoprè, patos , ulleres i tubo.
Com a les fotos ja es veu prou bé, no descriuré lo bonic d'aquest port només dir que a demés està molt ben resguardat i que a l'estiu sembla una pista d'autos de xoque de la quantitat de iots que hi arriben.
Ens hem reunit els tres a la platja i decidim anar d'excursió al llac interior que te la illa famós pels seus banys de fang. Seguim el camí marcat per les senyals que ens indiquen que està prohibit entrar dins el llac i sortir de la ruta, però arriba un moment que per acostar-nos al llac sembla que no hi ha més remei que saltar la corda. Fins i tot hi ha uns “incívics” francesos que ja es rebolquen en el fang, és d'entendre doncs les indicacions pictòriques no estan dibuixades en francès. L'Eli fent mala cara als francesos, segueix el camí marcat a veure si hi ha alguna manera “legal” d'arribar a la vora del fang, quan ha tombat uns arbustos i ja no ens veu, el Mario i jo saltem la corda. Això sí, cap dels tres ens enfanguem, fem quatre fotos i tornem pel camí, que fa olor de romaní i de gavatxo fangós.
De tornada a la platja ,ens asseiem a contemplar una magnífica casa d'estil eivissenc que deu ser dels propietaris de l'illa. Per fer passar l'enveja avall obrim unes cerveses i unes patates que barrejades amb una mica de sorra fina estan prou bones. Després anem resseguint la platja fins a l'altre costat de la badia on també s'acaba l'illa i comencen uns baixos que fan poc menys d'un metre de fons i que ens uneixen amb la part que es diu “els Trucadors de Fromentera. Rodejant la nostra illeta arribem a l'altra banda, la que dona a l'est, sense velers ancorats, d'un mar més blau , amb més onades i alguna parella de gais que donen un toc rosa a aquest paisatge pintoresc.
Amb tanta excursió tenim gana així que ens embarquem els tres a l'auxiliar el que constitueix un nou rècord de capacitat. Ara el número de barcos ancorats s'ha multiplicat per 4, que dona 16 obstacles en el nostre camí cap el Magic, a sobre hi ha vent en contra i hem de coordinar-nos per remar, poc a poc aconseguim acostar-nos i per fi abordem el nostre objectiu.
Son uns grans convidats i han portat amanida i per rematar-ho l'Eli ens prepara un couscous amb formatge i salmó, per sort, com recordava els meus consells no hi ha res de pebrot, a part dues classes de pa artesà i alguna llauna de cervesa. Jo aporto una taula de càmping, ah, i la música.
I com celebrem un dinar tant exquisit en un paratge idíl·lic? Doncs coixins per tothom i a dormir una estona sota el sol de maig que escalfa però no crema.
Amb sospirs de felicitat i “ronquidos” complaents es fan les 1800, pot ser que anéssim tornant no?
Cap problema, al Mario se li ha despertat el seu ADN pitiussenc i agafa la canya del timó amb seguretat.-Tranquils que jo us porto- , doncs cap Eivissa !!
Anar al port d'Eivissa no és tasca baladí(ni idea de com es diu en català) , primer s'ha d'atravessar els Freus, que son els passos que hi ha entre la mencionada línia d'illes que connecta les Pitiüses i que no he creuat mai (els antics en deien “les portes” i eren escenari de força naufragis) , després hi ha tots els ferris que van o venen d'Eivissa a tota llet aixecant al seu pas onades i espuma i a part tota la resta d'embarcacions que qual cotxes a Santa Margarida i els Monjos, han decidit tornar a la mateixa hora que nosaltres.
Jo amb el gps en una ma i la guia nàutica a l'altra vaig donant indicacions al timoner que no s'immuta ni quan ens passen aquells estadis de futbol en forma de ferri pel costat, ell agafat a la canya mentre la sang dels seus avantpassats li torna a circular per les venes. L'Eli aprofita i veient-lo engrescat en les arts marines li diu:
-Aprofitant l'arrencada podries reprendre el tema de comprar una barqueta.
Ell no diu res i després recorda la dita eivissenca:
-Arrencada de cavall, aturada d'ase.
En una desigual competició contra motores, transbordadors lluminosos, velers de disseny i altres enginys flotants, arribem finalment al port d'Eivissa on a últim moment he aconseguit un forat el club nàutic. Truco per radio i un mariner ens espera en el moll exterior del club, és una mena de pantalà de ciment, tort mal acondicionat i replet. No hi ha ni norais on amarrar-te, l'amarra del mort esta forrada de fang llefiscós i una pedra a peu de pantalà no deixa que ens acostem gaire al moll i que per baixar a terra haguem de fer el salto del tigre . Però estem contents pel dia que hem tingut i això no hi ha qui ho espatlli.
Després d'una dutxa excepcional (no per lo bona sinó per lo ocasional del fet) sortim a donar un vol per la vila. Primer una cervesa al bar típic de poble, amb tapes i futbol, confiança i gots rallats, bromes i cafè i la resta de coses que fa que et sentis com a casa quan és el primer cop que hi ets.
Al cap d'una cervesa uns amics seus s'uneixen a la tarda, son una parella de gais argentins , que fa 8 que viuen aquí després de voltar per mig mon al haver fugit en el 76 de la dictadura militar, els dos en tenen més de 60(uuups, no se si es pot dir), d'anys però de cultura, gracia i ganes de xerrar en tenen més que Matussalem.
Nosaltres teníem pensat anar a sopar a un restaurant de peix, ells dos tenen la cita setmanal amb el restaurant italià on fan els millors fussilis amb tòfona, així que anem a sopar tots 5 al “pasta luego” .
Els mateixos propietaris han agafat una sabateria del costat i l'han convertida en un lloc de carn, a l'altre costat hi tenen l'església i la casa del bisbe, per això volien dir-li al nou restaurant “Bocatto di Cardinale” , però el bisbe no ho va trobar adecuat, després d'una llarga llista de noms que el mateix bisbe va aportar li ha quedat el nom de “La parrilla del Bisbe”.
Tot i que ens ho estem passant molt bé, el Mario i l'Eli han de marxar doncs demà han d'estar a les 8 a l'aeroport direcció Mallorca, així que anem passejant fins al Magic passant bars i discoteques que es comencen a omplir. Els hi dono les seves coses amb un parell de salts del tigre i em quedo sol de nou. Soc l'últim barco del moll (tots els altres ens deurien avançar venint) i em queda la vila al costat sense cap màstil que em tapi i escolto com la ciutat es comença a despertar just quan jo me'n vaig a dormir, igual que quan era jove però amb 8 hores de diferència.
No hay comentarios:
Publicar un comentario