Visita al cor d'Eivissa

La nit al port de Sant Miquel va ser tranquil-líssima, però pel matí va començar a entrar una mica de mar, mirant per sobre el xiringuito veia el mar ple de “borreguitos”, quedava clar que fora feia força vent. A la tarda havia quedat amb una amiga de Barcelona que viu aquí amb el seu marit des de fa 8 anys, així que amb totes les precaucions vaig llevar l'àncora i amb dos rissos a la major i el floc ben enrotllat (és la manera de reduir la superfície vèlica ) vaig anar sortint de port natural on havia passat la nit.

Tot i que feia vent no n'hi havia per tant i vaig anar desenrollant floc i la major la vaig deixar amb un sol ris. El vent de cara m'obligava a anar fent bordós, és a dir avançar en ziga-zaga per anar guanyant sobre-vent i refer el camí del dia anterior. El vent va anar baixant però la mar no i al final amb tota la vela amb prou feines podia evitar que les onades m'anessin aturant, sort que un parell de dofins va venir a donar-me ànims.


Tot i així arribo a port a les 15:00 amb temps de sobra per dinar i adecuar el meu aspecte a les necessitats socials de la vetllada.

A les 18:00 , al costat de l'ou de Colon (escultura al·legòrica sobre aquest capítol de la llegenda del descobriment d'escandalós mal-gust) , em ve a buscar la Eli amb puntualitat pitiussenca, vaja que ja em tenia la escultura apresa de memòria.

Condueix un 4x4 i jo la recordava en un ford fiesta vermell amb una porta negra. Bé, en 20 anys la gent canvia però els cotxes més. Em diu que abans d'anar a casa seva em portarà a un parell de pobles de camí per a fer una mica de turisme. I així clac-i.rum canvio el blau pel verd dels pins mentre ens posem al dia.
En 20 anys ha acabat història de l'art, ha viscut a Melbourne, Londres , Berlín, s'ha casat i ha canviat l'illa més gran del món , Austràlia per Eivissa , no està mal el contrast i al principi li va costar acostumar-se a horitzons més finits i a veïns més propers, si més no en quant a distància perquè li pregunto per la gent d'Eivissa i m'explica que aquí tothom viu en una illa (vale ja m'havia adonat que Eivissa no era un continent), no, es refereix que aquí la gent viu molt aïllada, cada casa és pràcticament autònoma, amb el seu hort, el seu bosc, ... El paisatge m'ho confirma, no hi ha quasi pobles, tot son casetes blanques en mig del bosc, alguna església ha aconseguit agrupar alguna que altre edifici però en general , com em diu la Eli, Eivissa està formada de moltes illes i amb aquesta idea començo a entendre moltes coses. Per exemple la zona de Sant Antoni que en diuen el West End, son 4 carrers on tot és anglès, les botigues, els bars, discoteques , restaurants,hotels, tot, la gent per descomptat. Arriben, viuen unes vacances i marxen o munten un bar, en qualsevol cas, estan a la seva Illa. Igual passa amb el turisme de discoteques o el turisme gai.


-Eps, crec que ens hem passat el desvio de Sant Agustí, em diu l'Eli mirant pel retrovisor. (l'haurem passat entre Alemanya i Austràlia))

Sant Agustí és petit, una església quadrada i blanca , una plaça i quatre cases, dos restaurants chic amb terrassa, dos bars i una escola de música. A la que hi ha més espai les cases comencen a escampar-se posant per mig un bon hort de tomàquets. La teoria de les illes es va confirmant casa a casa.

Tornem al cotxe i em segueix explicant les feines que ha fet a l'illa col·laborant en diversos projectes de cultura, estudiant perma-cultura (un precedent a l'economia sostenible) i recentment està aprenent a fer ella mateixa el pa , vaja, ja s'ha convertit en una autèntica Eivissenca. Un altre projecte que te en ment és re-introduir el “trueque” al seu veïnat, o sigui intercanviar productes o bens sense intervenció del diner, de moment ja ha començat , quan va a la perruqueria a canvi ensenya a cantar a la perruquera i les dues tant contentes. Jo m'imagino que després vindrà el lampista, la carnissera o l'advocat. I ja veig un musical rural on la gent es dona el bon dia a ritme de bolero(crec que em prohibiré veure “La leyenda de la cidudad sin nombre” durant un parell d'anys)

Ara seiem en una terrassa a Sant Josep, em cordo la jaqueta doncs a l'ombra encara fa fred, és el meu torn, li explico els meus últims 20 anys de vida, encara no ens han portat la cervesa que ja he acabat. Quin servei més lent!! o pot ser no és això.

Parem a comprar 4 coses pel sopar en un bar-supermercat i arribem al pàrquing d'una platja de còdols . Blau i blanc i verd d'algues i turquesa on les algues deixen que hi creixi la sorra.
-Pensava que ja anàvem a casa no que m'ensenyaries un trocet de paradís.
-Sí,sí, vivim aquí.
Uf, ara soc jo el que te color d'alga. El pàrquing és el d'uns apartaments d'estil Eivissenc, quadrats i blancs, just a sobre la platja.



Quan entrem el Mario, el marit de l'Eli està rere la pantalla d'un Mac, està acabant una video-conferència d'una sessió de couching, ell és psicòleg i està molt content podent treballar de tant en tant des de casa, està clar que és nadiu d'Eivissa . M'ensenya la casa i el mar que es veu des del menjador, les habitacions i el mar que es veu des de la seva habitació. El pati , el nesprer i el mini-hort, sort que això dona a la muntanya.
També parlem de tot el que ha portat el turisme i de tot el que s'ha perdut per la seva culpa. Dels llocs que hem queden per veure , de la seva feina i d'un defecte que carrega des de petit: és del Madrid.
En un llibre em mostra com funciona l'arquitectura d'aquí, les cases estan composades de blocs quadrats, la teulada plana recull l'aigua de la pluja, quan hi ha un nou membre a la família afegeixen un nou bloc, cents d'anys després ho converteixen en un joc per a nens i en diuen “lego”.
Les finestres son petites en una època en la que no hi ha vidres, ara ja les fan grans. Com si fos l'absis d'una església, les cases incorporen en el bloc que és el menjador un forn de llenya.
Tot és pràctic, funcional i adequat i és la generació actual qui està recuperant aquesta manera de fer, la generació anterior estava centrada en el turisme que en un principi era més pràctic i en un despiste generacional van oblidar d'on eren.




El sol s'adorm sense dir adéu, doncs ens queda a l'esquena, la meva gana es desperta i diu :Quina llauna obrirem avui? Tranqui col·lega que avui la Eli ens ha fet el sopar i fins i tot el pa és del que ha fet ella.
A mi m'hagués agradat aportar un peix pescat per mi, però encara no hi ha hagut sort, no patiu per la meva educació que he portat una ampolla de vi.

Que bo està tot i ningú troba a faltar el peix,en canvi el vi te èxit rotund.Jo vaig repetint de tot per acumular salut que malgastaré properament i de postre xocolata! Ah, i una ampolla d'herbes d'Eivissa. La sobretaula és presenta difícil doncs decidim jugar al karaoke versió xbox,us he comentat que la Eli és professora de cant? Tant és perquè al final acabem rient més que cantant i per riure no cal afinar.

He de recordar que per a ells és un dia laborable i m'ofereixen quedar-me a dormir a casa seva, però jo trobo a faltar el Magic, la meva illa. Així que em porten en cotxe en una accelerada que diuen aquí. Conduint em comenta l' Eli que per a viure aquí t'ha d'agradar la soledat i anar a la teva, mentre arribem al port penso que encaixaria molt bé en aquesta illa.
Quan ens despedim ja no és com si fes 22 anys que no ens veiéssim, sinó com si acabéssim de sortir d'un concert de Loquillo a la teleco-gresca de fa dues dècades, com diu el tango “Que 20 años no es nada” .

Fa vent , sort que avui estic a port, no tinc son i em preparo una infusió per compensar el licor d'herbes, poso “l'autopista” versió “el ritmo del garage” i m'adormo sense provar la infusió, amb la tranquil·litat de saber que tinc amics també a “Es paradís”.